El darrer diumenge vam organitzar una nova edició de A la Marxeta, aquesta vegada a Alcossebre. Un poble costaner que, al igual que passa en altres del seu voltant com Orpesa o Benicàssim, a Pasqua i sobretot en època estival són referent turístic per a centenars de milers de persones d’arreu del món, convertint el turisme en una de les activitats econòmiques més destacables de la zona.
Un fenomen, el del turisme, que no sols implica que una gran quantitat de gent visite un territori determinat en èpoques concretes sinó que també té associat tota una infraestructura al seu voltant: apartaments, remodelació del paratge natural, activitats d’oci i restauració, etc.
En un moment vam poder vore tota una sèrie de problemes associats al turisme massiu i la dependència directa que localitats com aquestes troben en aquesta activitat econòmica. Un dels problemes més evidents és la pressió sobre els recursos naturals, l’augment en el consum d’aigua per a hotels, piscines, camps de golf, parcs temàtics mentres comparem amb el paisatge de l’anterior marxeta on vam poder apreciar com els pantans del nostre voltant estan cada vegada més secs.
La construcció descontrolada d’hotels, apartaments controlats per empreses privades que gestionen bona part de les existències com es el cas de Exceltur o la construcció d’instal·lacions turístiques, no únicament tenen un impacte mediambiental, sinó que també provoquen una serie de problemàtiques socials derivades de dependre en excés del turisme: L’augment dels preus de l’habitatge a causa de l’especulació immobiliària, l’impossibilitat de mantindre un lloguer durant tot l’any a aquestes localitats on a l’estiu els xicotets i mitjans propietàris fan ús del lloguer vacacional per acollir a una població que es multiplica entre cinc i deu vegades els seus residents (1), la pèrdua d’identitat cultural, el desplaçament dels residents habituals i l’explotació laboral associada a mantindre tot aquest conglomerat d’infraestructures temàtiques són només alguns dels problemes que podem vore quan una zona es veu afectada per la gentrificació estiuenca.
Els actors de la problemàtica
No obstant això, si reduirem i individualitzarem el problema en el turista madrileny que té un apartament familiar a la platja o del jubilat del centre d’europa que decideix gastar la seua eixiua paga en passar l’estiu a la nostres costes fins ficar-se roig com una tomaca, estariem fent un anàlisi esbiaixat d’una problemàtica que te certa complexitat.
El capital actua de manera impersonal, és a dir, no pren decisions en base a la voluntat concreta d’una persona, sinó que es regeix seguint la llei del valor. En este sentit, els actors sempre seran col·lectius i en este article destacarem solament tres: les classes mitjanes, els capitalistes que tenen un interès econòmic en les nostres costes i l’estat i els polítics professionals de tot l’espectre polític com a actor necessari per a iniciar el cicle del valor.
Així, per una banda contem en les classes mitjanes, una estrat social en auge en l’época de postguerra a Europa (IIGM) que sustentada per la creació d’un estat del benestar que generava un escut social que te la funció d’actuar com a contrapunt a l’organització obrera i la influència de la Unió Soviètica en el moviment obrer. Aquestes classes mitjanes van vore incrementat el seu nivell de vida gràcies a aquest estat del benestar, el que els va permetre i els permet actualment augmentar el seu patrimoni i permetre’s adquirir béns de consum abans relegats a les classes benestants, com el cotxe familiar, viatges o una segona vivenda a la costa, convertida ara mateix en un actiu amb el que especular.
Amb aquesta nova classe en pugna amb cada volta més recursos econòmics apareix el segon actor, la classe capitalista, amb un interès enorme en generar nous mercats que permeten treure rendibilitat a costa d’estes classes mitjanes. Per tal de fer-ho generarà unes necessitats de mercat que afectaran a aquestes primeres de distintes formes. Per un costat crearà les necessitats vacacionals per a aquestes classes mitjanes tant de territoris de l’interior com de la resta de europa, que busquen en la platja i el bon clima passar les vacances d’estiu. I per altre costat entraran en disputa, competència i contradicció pel control d’aquestes pisos turístics que actualment es troben en auge i la massificació que ells mateixos provoquen perquè juga a la contra en moltes ocasions per a que un destí siga dessitjable (2).
En aquesta equació sols queda afegir un actor, l’estat, el qual actua com a capitalista col·lectiu, es a dir, la peça clau del capitalisme per a poder possibilitar l’inici del procés d’acumulació. L’estat, que es col·loca doncs per damunt de la societat com al seu amo i senyor, és qui té la capacitat per dotar de tota una serie de infraestructures que permeten que on fins fa un temps hi havia un poblet costaner amb el seu paratge natural que l’envolta, ara siga terreny edificable per fer tot un enfilall d’urbanitzacións per albergar centenars de famílies i turistes, carreteres, aeroports, camps de golf on hi havia sol no urbanitzable, platjes de sorra enlloc de pedra, parcs temàtics, escolleres que fan canviar les corrents i trenquen la posidònia, centres interpretatius que amaguen un interès turístic més a zones naturals de gran riquesa com pot ser la Renegà d’Orpesa i un llarg etcètera que podem apreciar en les nostres costes més properes.
La defensa del territori no pot anar deslligada de la lluita contra el capital, ja que son les pròpies dinàmiques d’aquest sistema les que provoquen la seua situació.
En definitiva, la defensa del territori no pot anar deslligada de la lluita contra el capital, ja que son les pròpies dinàmiques d’aquest sistema les que provoquen la seua situació. I per tant, qui pretenga fer creure que a través de la gestió (d’una branca) de l’estat es pot revertir esta situació o és un ingenu o està mentint. L’única manera honesta de defendre el territori és l’anticapitalista, fora de la institució que apuntala el sistema i generant espais independents que possibiliten l’organització que negue el sistema capitalista en la seua totalitat, des del poder polític, fins a l’econòmic, si és que existeix diferència entre aquest dos.
