Apunts sobre la privatització
Quan escoltem parlar de privatització ens ve al cap tot un seguit de processos pel qual alguna empresa o servei de gestió pública passen a ser gestionat per part d’empreses privades.
Recordem així com a fets destacats com la privatització d’Endesa per part de Felipe González o la de Telefònica o Iberia per part del govern d’Aznar. També ens venen al cap altres propiciades per governs locals en l’àmbit de la gestió de l’aigua, dels menjadors escolars o empreses de manteniment urbà de diferent àmbit.
La socialdemocràcia actual, s’enmiralla en una retòrica pel qual enyora els temps daurats del capitalisme on els estats d’Europa i els EUA es dotaven de grans empreses públiques en sectors estratègics a partir de les quals poder articular eixa gran vaca sagrada anomenada estat del benestar. Tot i axò, idolatren aquells anys de grans empreses estatals com si allò públic implicara l’antitesi de l’interès privat. Res més lluny de la realitat.
La seua gestió, privada o estatal, dins del sistema capitalista respon als interessos generals del capital a cada moment històric concret.
La dicotomia entre públic i privat del discurs socialdemòcrata comença a esquerdar-se i cada volta es fa més evident que no existeix. Les entitats públiques no són sinó les garants del procés de privatització de cada volta més espais de la nostra vida. Inclús en aquells temps “daurats” que tant es reivindica per l’ala esquerra del partit del capital, les grans empreses públiques com Endesa, Telefònica o Ibèria, no eren més que quantitats ingents de diners públics destinats a generar infraestructures que afavorien un nou cicle d’acumulació en el període de postguerra. Això si, una volta desenvolupades es van malvendre a interessos privats.
Privatització dels carrers
De la mateixa manera, els carrers, com a infraestructura pública no estan exempts d’aquest procés de privatització. Però aquest procés de privatització no sols actua en positiu afavorint els interessos d’empreses privades que fan ús d’ell o que gestionen el seu ús. També actua tractant d’anul·lar qualsevol tipus d’alternativa que tracte d’escindir-se del seu modus operandi d’ús del carrer. D‘aquesta manera, la institució actua a través del boicot directe mitjançant les prohibicions i multes, o de manera indirecta a través de l’ofegament burocràtic i econòmic de qui pretén fer un ús no comercial d’estos carrers, o reprimint el seu ús lícit com vam vore a la manifestació del 1r de Maig a Castelló.
A Vila-real i a Castelló tenim exemples que donen bona mostra d’aquest dos tipus de boicot. Per una banda, tenim tota la quantitat de multes que acumulen les companyes de La Cosa Nostra en el seu local, durant el “govern del canvi”. Fruit d’aquest boicot a LCN, també trobem la recent normativa municipal impulsada pel govern de PP i VOX per la qual limiten fins de manera prohibitiva l’ús de la Plaça l’Ereta, una placeta que té la única particularitat de ser on es fan les activitats a l’aire lliure que s’organitzen des d’aquest centre social antifeixista i per part dels moviments socials de la ciutat.
Per unes festes populars, lliures, i al carrer
Per altra banda, a Vila-real, al Casal i a les FAV, el que sofrim és l’altre tipus de boicot que es concreta en la creixent gestió burocràtica per tindre accés al carrer. Una burocràcia que quasi impedeix in-extremis a dos dies vista l’organització d’una simple fira de protectores d’animals. Aquest boicot també es cristal·litza en l’ofegament econòmic a través del requisit de permisos especials, paperassa concreta pensada per a comerços i que no s’aplica a un espai com el nostre, o directament la negativa a resoldre els nostres dubtes burocràtics. Tota una sèrie de requisits dels quals havíem estat exempts durant anys.
Ara bé, per a ser francs, la institució, sempre ofereix una altra opció per poder realitzar els nostres actes. Una solució per la qual poder vehicular totes les festes de manera gratuïta. Una opció que no és altra que la de fagocitar qualsevol projecte que no estiga totalment integrat dins de la festa capitalista. L’opció pública, la Comissió de Penyes. Una organització a sou i servei de l’ajuntament que compta amb tots els permisos per poder dur a terme qualsevol acte a través d’ella.
Fer-nos de la Comissió serà una solució senzilla per a tots estos entrebancs. A més a més, apareixeríem en el programa de festes a tot color (i gratuït!) després de la carta de l’alcalde i la presentació de les festeres. Segurament el Concert Dissident apareixeria en negreta entre la processó per Sant Pasqual i el bou embolat. Però vaja, una contradicció a assumir si ens dota de tanta publicitat… o no?
Doncs, res més lluny de la realitat. No solament no volem formar part de la comissió per no aparéixer junt a actes religiosos o de maltractament animal (fet que, per cert, ja seria i ha sigut suficient durant molts anys).
No volem participar perquè també suposa comprometre la nostra independència política front a la institució burgesa.
En definitiva, la privatització de l’espai públic no són sols empreses privades fent ús del carrer. Són totes aquelles institucions públiques tractant de comprar la voluntat popular. Per tant, només una activitat políticament independent a la del capital, fora de les seues empreses i institucions públiques, ens farà avançar en el camí de la llibertat de la nostra classe.
Enfortim els espais de la nostra classe!
