En un món políticament convuls, l’ascens del feixisme i els discursos reaccionaris s’ha convertit en una preocupació creixent per a moltes. En aquest article explorem les arrels d’aquest fenomen i alguns dels seus exemples per demostrar que l’única resposta que podem oferir és plantar cara en tots els àmbits possibles.
L’origen del feixisme naix com a resposta política a la lluita de classes en períodes de crisi, servint com a instrument dels estats capitalistes per exercir l’ofensiva de forma més directa cap als moviments obrers i garantir l’ordre establert en un context en què les estructures del sistema capitalista es troben debilitades o en procés de reestructuració.
En un moment de crisi econòmica per al capitalisme internacional, on la desil·lusió per governs progressistes ha cristal·litzat en una major desconfiança en la política institucional, aquest auge s’ha vist incrementat a països com els Estats Units, Brasil, Itàlia o Alemanya entre altres, i tot i que a l’Estat Espanyol no podem dir que no s’ha experimentat un auge tan pronunciat com en altres països europeus, tots aquests factors que comentàvem també han contribuït a la proliferació i normalització d’una sèrie de discursos reaccionaris de forma alarmant. Allò que abans es considerava un discurs d’odi, marginal o inacceptable, ara, facilitat per plataformes de streaming, xarxes socials, influencers (1) o persones de referència, s’ha infiltrat en el discurs polític mainstream, normalitzant així un discurs d’odi i intolerància que en els últims anys han vist incrementades les agressions a persones migrants i LGBTIQ+. (2)
Allò que abans es considerava un discurs d’odi, marginal o inacceptable, ara, facilitat per plataformes de streaming, xarxes socials, influencers o persones de referència, s’ha infiltrat en el discurs polític mainstream

Dia a dia podem vore la permissivitat d’aquestos discursos, un exemple recent és el vídeo que es va poder veure a l’eixida del judici als feixistes encausat (3) per les agressions el 9 d’octubre a València, on no tenen cap vergonya en encoratjar-se quan van junts, amenaçar i presumir davant les càmeres de premsa amb declaracions com “poco os dimos ese dia”.
Ells presumeixen i s’encoratgen quan van en manada, però nosaltres tampoc ens avergonyim de ser antifeixistes, i per tant tenim clara que l’única resposta possible és plantar-los cara en tots els aspectes, no atemorir-nos ni tampoc deixar passar ni una des d’esborrar les seues pintades, plantar-li cara a eixe comentari racista a l’autobús, o contraargumentar tot eixe discurs de la por encapçalat per empreses com Desokupa (4), que criminalitzen constantment el resultat de les mateixes dinàmiques capitalistes que originen eixes ocupacions que ells caricaturitzen i que únicament fan servir com excusa per a poder tindre un mitjà on poder proliferar un discurs d’odi creixent i emparat per bona part dels mitjans de comunicació, esportistes d’elit o personalitats que en molts casos poden ser referència per als més joves.
És per això que hem de tindre clar que quan parlem de la normalització dels discursos reaccionaris no únicament fem referència a discursos marcadament feixistes, sinó també a tots eixos discursos amb un fort component contrarevolucionari i que s’inclouen dins d’una varietat d’ideologies, des de l’ultranacionalisme fins al populisme de dretes o alguns casos inclús dins d’organitzacions que s’autodenominen obreristes com podria ser el cas del Frente Obrero, i sovint es caracteritzen per la seua oposició a canvis socials promovent un passat millor, o directament oposant-se als drets de persones migrants, els drets LGBTIQ+, o lluites per l’igualtat de gènere.
1 comentari