La crisi de l’habitatge no és un error del sistema: és el funcionament normal del capitalisme. Mentre les llars obreres destinen gran part del salari per pagar lloguers abusius, els grans propietaris, com grans tenidors, fons voltor, empreses de pisos turístics o bancs, acumulen beneficis obscens sota la protecció d’un Estat burgès com a col·laborador necessari.
El capitalisme vol pisos buits, no gent habitant-los.
Les xifres parlen per si soles: a València, el preu del lloguer ha pujat un 78% en cinc anys mentre els sous no pugen en relació al cost real de la vida. A Castelló, els llogaters paguen 25,32% més que fa un any, i a Alacant, els inversors nord-americans compren xalets amb piscina mentre famílies senceres dormen a cotxes, mentres que a Benicassim, Vinaròs o Alcossebre el negoci dels habitatges de luxe augmenten cada any. Aquesta no és una «crisi», sinó un robatori legalitzat.
El règim, incapaç d’afrontar la situació, utilitza mesures curtplacistes i limitants: taxes simbòliques a estrangers que no afecten a la compra creixent de propietats, exempcions fiscals per a joves o promeses de 10.000 habitatges finançats per l’oligarquia immobiliària. Però cap d’aquestes mesures qüestiona la propietat privada dels mitjans de vida. Com pot solucionar-se l’escassetat d’habitatge social si el 78% del sòl urbà valencià està en mans privades, retingut per especular?
Tampoc podem reduir el problema a les grans ciutats o la costa valenciana, Vila-real sense anar més lluny ha vist com en l’última dècada el preu de lloguer s’ha vist duplicat, fins una mitja de més de 800€ per pisos com podem vore en la majoria de webs com Idealista o Fotocasa. Un preu inasumible per a la majoria de joves, i insuficient per a la majoria de families on un pis de 60m2 es queda curt en tots els sentits.
“No es pot humanitzar el capitalisme”
Friedrich Engels, La qüestió de l’habitatge. 1872
Reformisme o revolució: no hi ha terme mitjà.
La burgesia i els seus partits (PP, Vox, fins i tot variants «progressistes») insisteixen en la mentida de regular el mercat. Però com va advertir Engels a “La qüestió de l’habitatge” (1872), “no es pot humanitzar el capitalisme”: l’especulació és inherent al sistema. Les polítiques públiques actuals —com limitar els pisos turístics al 2%— són com posar una tireta a una ferida que gangrena.
Fins i tot les «solucions» aparentment radicals, com construir habitatge social amb fons públics o les mesures proposades en termes de lloguers indefinit, són un parany. Aquestes parteixen de la base d’extraure part del salari indirecte que es queda l’estat directe a les butxaques de la gran industria immobiliaria. El govern valencià parla de 6.000 habitatges per a inversors privats, és a dir, regalar sòl comú a canvi de res. Això no és justícia social: és especulació del sol.
La via roja: ocupar, expropiar, col·lectivitzar
La classe obrera no necessita càrregues fiscals més baixes ni promeses electorals. Necessita armes materials per desfer el poder dels explotadors:
- Ocupació organitzada d’immobles buits destinats a l’especulació
- Expropiació sense indemnització de grans patrimonis (fons voltor, bancs, pisos turístics).
- Socialització del sòl sota control obrer: que la terra i els habitatges siguin un bé comú, no una mercaderia.
Aquest camí no passa pel Parlament. Passa per l’unitat de classe: vincular la lluita per l’habitatge amb les vagues obreres, les mobilitzacions contra les opressions racials de genere i la resistència contra el feixisme. Els col·lectius veïnals ho saben: les ocupacions a València o les mobilitzacions contra desnonaments són actes de autodefensa de classe.
El règim burgès tracta de desincentivar l’organització obrera canalitzant-la o subjugant-la a traves de la repressió, suplicant ajut a les institucions que ens esclavitzen o criminalitzant l’autodefensa i la lluita pel dret a l’habitatge mitjançant una retòrica de por i falsos enemics.
Però la història mostra que només la lluita organitzada des de baix pot garantir habitatge digne. No demanem: prenem. No negociem: expropiem. En cada pis buit, en cada família amenaçada, hi ha una oportunitat per alçar la bandera de la revolució.
Com va escriure Marx: «Els proletaris no tenen res a perdre més que les seves cadenes». I al País Valencià, les cadenes tenen forma de porta tancada.
ACABEM AMB EL NEGOCI DE L’HABITATGE.
DISSABTE 5 D’ABRIL. 17H. LA FAROLA (CASTELLÓ)
