A voltes, cal allunyar-se de la immediatesa de les xarxes socials dels “140 caràcters” i semblants per generar espais de debat i de reflexió. Si bé les publicacions en estos mitjans serveixen per a difondre àgilment actes i posicionaments, a voltes queden fora matisos i debats de fons com el que avui tractarem. Què volem dir exactament amb espais segurs? Poden aconseguir ser-ho en la seua totalitat? Que podem fer nosaltres?
Són els moviments socials espais segurs?
És un pensament recurrent aquell de creure que la militància política en casals, col·lectius o moviments socials diversos situen a qui ho fa per damunt de la societat on ens desenvolupem, independents a aquesta i de les seues mendicitats reaccionàries, racistes, sexistes, etc. Res més lluny de la realitat, es torna a l’antiga enganyifa de confondre el “ser” i el “deure ser”, confondre desig i realitat.
Els moviments socials neixen d’una societat que pretenen anul·lar, però sovint oblidem que no deixen d’eixir d’aquesta i mantenen més problemes dels que creem haver superat. En altres paraules, encara que vulguen evitar-ho, continuen reproduint actituds masclistes, xenòfobes, homòfobes… En definitiva, tot un seguit d’opressions que perpetuen la divisió de la classe treballadora i una constant violència cap a bona part d’aquesta.
En el cas concret de les actituds masclistes, molts casals i ateneus ens dotem de protocols per tal d’abordar els casos d’agressions que puguen sorgir tant de persones externes com dins de la mateixa militància. Sense deixar de ser imprescindibles, no deixen de ser una mesura en molts casos punitiva que, més enllà de si resolem el conflicte o no, el que fan és assenyalar que el rei està nu.
Contra tot pronòstic per a qui es pensava estar en una bombolla lliure d’opressions dins la jungla capitalista, es demostra una vegada més que no és possible un espai aïllat dins d’aquest sistema. Ens trobem de nou en espais que perpetuen aquelles relacions de poder que pretenien combatre.
Els espais segurs no es generen a colp de protocol, perquè cap protocol pot aplicar-se a tot el món per igual i en molts casos cap protocol pot comprendre la ràbia, la culpa o la vergonya de qui rep una agressió dins d’un espai que creia segur. Però tampoc podem deixar-ho a responsabilitat individual de les militants dels moviments socials com si foren éssers de llum que únicament per estar en un espai així, estaran súper reconstruïdes i conscienciades. Precisament els protocols naixen i actuen quan les bones pràctiques militants envers les companyes fallen.
Què podem fer als nostres espais?
La història dels moviments socials està tacada d’experiències masclistes, LGTBIfobes, racistes, etc. Però també de molts exemples d’autodefensa i distints processos que, encara que en molts casos no hagen pogut ser del tot efectius, han anat ficant pedra a pedra en el camí de l’experiència col·lectiva per anar avançant. Fa anys seria impensable assenyalar qualsevol d’aquestes agressions dins d’espais de lluita “perquè la unitat està per damunt de tot”, per exemple.
La relació de com influeix la societat en l’individu i viceversa és una relació en dos direccions que es retroalimenten. No podem dir que no podem tindre actituds reaccionàries perquè el propi sistema influeix en nosaltres i esperar al fet que aquesta siga l’excusa perfecta per no treballar en superar-les. Però tampoc podem pensar que només amb un canvi individual és prou per solventar un problema general que es troba en les entranyes del sistema en el qual vivim, hem de ser conscients de les seues limitacions que alhora són les nostres.
El que es presenta com un problema individual, cristal·litza en una qüestió col·lectiva, ja siga per ometre que hi ha un problema i pensar que tot es solucionarà només amb el temps, com per què cal parar-se a vore com solventar-lo, com actuar, com cuidar, i no tenim ni idea de com fer-ho. En qualsevol dels dos casos, s’obri un ampli ventall de debats i aprenentatge que sempre és positiu comprendre.
Hem explorat totes les ferramentes que tenim a l’abast en matèria de prevenció? Hem fet un exercici honest d’autocrítica? Hem d’esperar una denúncia pública per actuar? A qui va adreçada aquesta actuació? Serà una resposta que ens permitisca avançar o simplement serà comunicatiu? Com assegurem que les nostres militant violentades no siguen les que a la llarga abandonen els espais? Amb quins límits ens trobem a l’hora d’abordar totes aquestes problemàtiques? Estem disposades a superar-los dins i fora dels nostres espais?
El que tenim a les nostres mans i que cal fer, per tant, és incidir en la bona praxi militant. Una tasca dirigida als individus, però no individual. És treballar constantment i conscientment en combatre l’enemic intern, que a través del sexisme, del racisme o de la LGTBIfòbia, fa que aquesta violència supose una dificultat afegida a totes les lluites a les que fem front de forma unificada per la destrucció d’un sistema que conscientment perpetua tot allò que volem destruir. No unicament volem crear espais segurs, sinò que és precís que tot el que ens envolta ho siga.
Aquesta, com diem, no és una tasca individual ni de penitència. Els espais segurs es construeixen generant la cultura militant que permeta fer-los possibles. Cal que les militants, siguen qui prefiguren les relacions interpersonals del futur, que l’estima, la camaraderia i el respecte siga l’únic que ens moga.
