Quan pensem en Barcelona i Olimpíades, sovint ens ve al cap l’any 1992. Però quasi seixanta anys abans, la ciutat ja havia estat a punt d’acollir una altra cita olímpica: l’Olimpíada Popular de Barcelona de 1936.
No eren uns jocs qualssevol. L’Olimpíada Popular va ser impulsada per la Internacional esportiva roja (Sportintern) [0] i organitzada pel Comité català pro esport popular com a protesta als Jocs Olímpics de Berlín, ja que Hitler es trobava en el poder del mateix any i comptava amb un gran aparador d’àmbit internacional.
Davant d’aquella operació de propaganda feixista, Barcelona volia alçar una altra bandera: la de l’esport popular, la fraternitat entre pobles, la cultura obrera i l’antifeixisme.
L’Olimpíada Popular havia de celebrar-se el juliol de 1936. El cartell de Fritz Lewy anunciava les dates del 22 al 26 de juliol [1]. Ara bé, moltes fonts situen el programa general entre el 19 i el 26 de juliol [2].
Però el colp militar del 18 de juliol ho va interrompre tot. La ciutat que havia de rebre esportistes, delegacions obreres, dones, exiliats i antifeixistes d’arreu del món es va trobar, de sobte, defensant-se als carrers.
L’Olimpíada Popular no va arribar a inaugurar-se, però va deixar una empremta important. Va existir en la feina d’organització, en les xarxes internacionals que havia teixit, en els cartells que la promocionaven i, sobretot, va existir com una pregunta que encara hui continua viva: de qui és l’esport?
Berlín 1936: quan l’esport serveix al poder
Els Jocs Olímpics de Berlín havien estat adjudicats abans de l’arribada de Hitler al poder. Però el nazisme va entendre ràpidament el seu valor propagandístic.
L’objectiu era mostrar al món una Alemanya forta, moderna, ordenada i admirable. Una imatge pensada per ocultar la naturalesa real del règim: racisme, antisemitisme, militarisme, repressió política i persecució de tota dissidència.
Sovint es diu que esport i política no s’haurien de barrejar. Però Berlín 1936 ens recorda que aquesta separació és, moltes vegades, una mentida còmoda.
Quan un règim feixista utilitza l’esport per blanquejar-se davant del món, l’esport ja és política. Però això no passa només sota dictadures, també en les “democràcies més progressistes de la història” l’esport, com per exemple els mundials de futbol, pot convertir-se en un espai privilegiat per construir relats nacionals, blanquejar genocidis o desplaçar el focus dels conflictes latents.
A l’Estat espanyol, els grans èxits de la selecció han estat sovint acompanyats d’un discurs d’unitat nacional que presenta la bandera, la selecció i la nació com una mateixa realitat, mentre determinats sectors de l’extrema dreta aprofiten aquests moments d’exaltació patriòtica per normalitzar els seus símbols i el seu relat.
L’esport no crea aquestes idees, però pot oferir-los un escenari privilegiat per difondre’s. És aleshores quan la qüestió no és si l’esport és neutral o no, sinó al servei de qui està.
Una olimpíada des de baix
L’Olimpíada Popular no era només una protesta contra Berlín. Era una proposta política, cultural i esportiva. Una altra manera d’entendre què havia de ser l’esport i quin paper havia de jugar dins la societat.
No volia copiar els Jocs Olímpics oficials canviant només la seu. Volia obrir un altre camí on la pràctica esportiva no havia d’estar reservada a les elits, ni convertir-se en una eina al servei dels estats o del prestigi nacional. Al contrari, defensaven un model vinculat a l’associacionisme i la cooperació entre pobles.
El terme popular no feia referència a una competició de menor nivell, sinó a una manera diferent d’organitzar-la. Clubs obrers, ateneus, federacions esportives, entitats culturals i organitzacions socials participaven en la preparació de l’esdeveniment, demostrant que era possible construir una trobada internacional al marge dels grans organismes esportius amb presència molt diversa.
Hi havia delegacions obreres, dones esportistes, exiliats polítics, jueus que rebutjaven competir sota l’ombra del nazisme i representacions que no encaixaven còmodament en el mapa oficial dels estats [3].
Cartells, pamflets i propaganda popular
L’Olimpíada Popular també ens parla de propaganda. El feixisme va entendre molt bé el poder de les imatges: estadis plens, cossos disciplinats, banderes, uniformes, arquitectura monumental, cinema i cartellisme.
El nazisme no sols volia governar. Volia construir un relat visual del món, però l’antifeixisme també va disputar aquesta batalla.
El cartell de l’Olimpíada Popular, obra de Fritz Lewy, és un exemple d’aquesta disputa [1]. No era simplement una imatge bonica per anunciar una competició. Era una crida. Un símbol. Una manera de dir que davant del feixisme no només hi havia rebuig, sinó també organització.
Els cartells, els programes, les crides i els materials de l’Olimpíada Popular ens mostren una cultura política que sabia que comunicar també era una tasca organitzativa, i que fer visible una idea era començar a fer-la possible.
Per això la memòria d’aquells materials continua sent valuosa. No són només documents d’arxiu sinó restes d’una batalla cultural que encara podem llegir: la batalla per decidir quines imatges, quins cossos i quins futurs mereixen ocupar l’espai públic.
El colp militar i la possibilitat interrompuda
El juliol de 1936, Barcelona estava preparada.
Els esportistes començaven a arribar. Les instal·lacions estaven previstes. L’Estadi de Montjuïc havia de ser un dels espais centrals. La ciutat havia de convertir-se en un punt de trobada internacional de l’esport popular i l’antifeixisme.
Però el 18 de juliol el colp militar contra la República ho va trencar tot.
L’Olimpíada Popular no es va suspendre per falta d’organització, ni per falta d’interés, ni per falta de participants.
Va ser interrompuda per la violència feixista.
Molts esportistes estrangers van tornar als seus països. Altres van decidir quedar-se. Algunes persones que havien vingut a Barcelona a córrer, nadar, boxejar, jugar o competir es van trobar davant d’una decisió radical: tornar a casa o quedar-se a defensar allò que aquella Olimpíada representava.
Diverses fonts recullen que alguns d’aquells participants s’incorporaren a les milícies republicanes i formaren part dels primers voluntaris internacionals contra el feixisme [4].
És una imatge molt poderosa: persones que havien arribat per celebrar l’esport i la fraternitat entre pobles, i que es van trobar havent de defensar-les als carrers.
El feixisme no va impedir només una competició esportiva. Va intentar tallar una xarxa popular internacional.
De qui és l’esport?
Quasi noranta anys després, aquella pregunta continua oberta. Hui l’esport apareix sovint atrapat entre dues lògiques. D’una banda, el negoci: quotes, marques, rendiment, aparença, consum i cultura del cos com a producte. De l’altra, la disciplina autoritària: cossos ordenats, masculinitat agressiva, culte a la força i estètica reaccionària.
Però hi ha una tercera via. La de l’esport com a pràctica comunitària, l’entrenament com a suport mutu, la disciplina física com a eina col·lectiva, l’autodefensa com a resposta organitzada i la salut com a dret, no com a mercaderia.
Aquesta via no és nova. Ve de lluny. I l’Olimpíada Popular de Barcelona forma part d’aquesta genealogia.
Gimnasos populars: una tradició que continua
La desaparició de l’Olimpíada Popular no va significar la desaparició del model d’esport que representava. Amb formes diferents i adaptades a cada context, aquesta tradició ha continuat present fins avui.
Veiem créixer gimnasos populars, clubs de barri, escoles d’arts marcials autogestionades o espais esportius vinculats a centres socials, on veiem clara aquesta continuïtat.
No es tracta simplement d’oferir activitats físiques a un preu assequible. En molts casos, aquests espais entenen l’esport com una eina d’autodefensa, per enfortir els vincles comunitaris, promoure el suport mutu i generar espais segurs davant del feixisme, el racisme, el masclisme o l’LGTBI-fòbia.
Al nostre territori tenim un exemple proper: el Gimnàs Popular 13 Roses, a Castelló de la Plana. Impulsat des de La Cosa Nostra, que en el seu primer any de vida s’ha presentat com un espai d’esport popular, autodefensa i disciplina física des d’una perspectiva antifeixista i accessible per a la classe treballadora. A més, fa poc acollia un homenatge a l’Olimpíada Popular [5].
Però el 13 Roses no és un cas aïllat.
A Barcelona, La Cinètika manté un gimnàs autogestionat amb activitats com esports de contacte, entrenament lliure i ioga. El mateix espai explica que no creu en les lògiques mercantilistes i que el gimnàs se sosté amb el treball de les persones que en fan ús [6].
A Vallecas, La Fábrika és un altre exemple fort. Nascuda al voltant de la boxa i arrelada al barri, ha crescut amb altres disciplines com MMA o Muay Thai. El projecte combina nivell esportiu, implicació veïnal, solidaritat i principis clars contra el racisme, l’homofòbia i el masclisme [7].
A Compostel·la, el Ximnasio Popular Amada García s’ha presentat com una resposta al creixement de l’extrema dreta entre la joventut. El projecte defensa l’esport comunitari, els preus populars i una manera d’entrenar allunyada del culte estètic al cos [8].
També hi ha experiències de boxa social i comunitària que connecten espais de barri. A Barcelona i Madrid, trobades com “Entrebarrios” han ajuntat projectes com el Gimnasio Social Sant Pau, el Gimnasio Popular Rukeli del Centre Social La Obrera i Hortaleza Boxing Crew. En aquests casos, la boxa ha funcionat com a punt d’entrada per a joves i com a eina de suport a espais socials amenaçats [9].
De Castelló a Londres, Atenes o Berlín
«L’esport pot ser molt més que competició, rendiment o negoci: pot convertir-se en una pràctica social i política»
Aquesta tradició no acaba a l’Estat espanyol.
Al Regne Unit, diferents col·lectius parlen de “red gyms”: gimnasos de base, antifeixistes, antiracistes i queer on la gent entrena arts marcials, boxa, Muay Thai, kickboxing o jiu-jitsu mentre construeix vincles polítics i comunitaris [10].
A Londres, Solstar és un gimnàs d’arts marcials antifeixista i liderat per dones. Va nàixer com a resposta al masclisme i a la cultura tòxica present en molts gimnasos tradicionals de combat [11].
A Atenes, el White Tiger Muay Thai Camp és un altre exemple d’aquesta connexió entre entrenament i militància. El seu fundador ha explicat que no podia deixar fora del gimnàs els seus compromisos polítics, i el projecte s’ha presentat com un espai antifeixista en una ciutat marcada per l’activitat de l’extrema dreta [12].
A Berlín, Boxgirls va començar l’any 2001 oferint entrenament d’autodefensa a xiquetes i joves dels barris de Kreuzberg i Neukölln. Amb el temps, el projecte s’ha convertit en una xarxa internacional que treballa amb dones i xiquetes a Berlín, Nairobi i Ciutat del Cap [13].
A Itàlia, les palestre popolari i la boxe popolare han estat estudiades com una forma d’esport popular vinculada a organitzacions de base i cultures polítiques antifeixistes. En aquests espais, l’entrenament no és només tècnica. També és comunitat, disciplina, convivència i identitat col·lectiva [14].
Tots aquests exemples són diferents entre si. No tenen la mateixa història, ni la mateixa forma, ni el mateix context. Però comparteixen una intuïció profunda: l’esport pot ser molt més que competició, rendiment o negoci, pot convertir-se també en una pràctica social i política.
Esport, cultura i Casal Popular
Aquesta història també ens parla directament a nosaltres i del paper que poden jugar avui els casals populars, els ateneus i els centres socials. Més enllà de les activitats culturals, els concerts, les xerrades o tota aquella feina invisible que fa possible aquests espais, l’esport també forma part de la tradició del moviment obrer i dels projectes comunitaris.
Al Casal Popular de Vila-real bevem d’aquesta mateixa idea, encara que no siguem un gimnàs popular com els que hem vist al llarg de l’article. Ho fem a través d’Ullal Roig, un espai on l’autodefensa i l’activitat física es plantegen des d’una perspectiva col·lectiva.
L’objectiu no és formar esportistes d’elit ni preparar ningú per a competir, sinó crear un espai accessible on desenvolupar capacitats físiques, guanyar confiança i compartir una pràctica que reforça els vincles i les capacitats de les persones que hi participen.
Entenem l’autodefensa com una eina que va més enllà de saber reaccionar davant d’una agressió. També és una manera de fomentar el suport mutu, augmentar la nostra confiança i enfortir una comunitat capaç de cuidar-se i d’organitzar-se. Quan l’esport es practica des d’aquesta mirada, deixa de ser només una activitat física per convertir-se en un espai d’aprenentatge, participació i organització.
Una memòria que continua
Podríem dir que l’Olimpíada Popular no va existir com a competició, però sí que va existir com a projecte que havia mobilitzat milers de persones i que proposava una manera diferent d’entendre l’esport: al servei de la solidaritat, la cultura popular i l’internacionalisme.
Va existir la voluntat de plantar cara al feixisme també des de l’esport, va quedar en les xarxes que havia teixit, en les persones que hi van participar i en la idea que l’esport també pot ser una eina d’organització.
Perquè davant del feixisme no n’hi ha prou amb indignar-se. Cal organitzar alternatives culturals, esportives i polítiques. Per això recordar avui l’Olimpíada Popular no és un exercici de nostàlgia.
Reivindiquem la memòria d’una tradició que continua viva en casals populars, ateneus, gimnasos populars i altres espais que entenen la cultura i l’esport com a eines necessàries per a l’organització d’una alternativa.
Referències
[0] The International Association of Red Sports: Consultar pàgina
[1] Memòria Digital de Catalunya, fitxa del cartell Olimpiada popular: Barcelona 22-26 de juliol, obra de Fritz Lewy: Consultar fitxa
[2] Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, exposició Barcelona 1936. L’Olimpíada que no fou. 90 aniversari: consultar notícia
[3] Memòria.cat, recurs divulgatiu Fem memòria… L’Olimpíada Popular de Barcelona: consultar recurs
[4] El País, peça sobre el boicot als Jocs Olímpics de l’Alemanya nazi i la resposta de l’Espanya republicana amb l’Olimpíada Popular: llegir article
[5] Horitzó Socialista, notícia sobre el Gimnàs Popular 13 Roses de Castelló: llegir notícia
[6] La Cinètika, pàgina del gimnàs autogestionat: consultar pàgina
[7] Somos Madrid / elDiario.es, article sobre La Fábrika de Vallecas i el deporte popular: llegir article
[8] elDiario.es Galiza, article sobre el Ximnasio Popular Amada García de Compostela: llegir article
[9] Poder Popular, crònica de la trobada “Entrebarrios” de boxa comunitària: llegir crònica
[10] Freedom News, article sobre els “red gyms” al Regne Unit: llegir article
[11] Krytyka Polityczna, entrevista sobre Solstar, gimnàs antifeixista i liderat per dones a Londres: llegir entrevista
[12] Al Jazeera, reportatge sobre White Tiger Muay Thai Camp a Atenes: llegir reportatge
[13] Boxgirls International, història del projecte: consultar pàgina
[14] Lorenzo Pedrini, David Brown i Gianmarco Navarini, article acadèmic sobre boxe popolare i palestre popolari a Itàlia: consultar article
