Davant l’onada de mobilitzacions, protestes i revoltes que recorre Europa, comença a fer-se cada vegada més evident la vertadera cara dels cossos policials. Exemples com la brutalitat policial viscuda al desnonament de Maricarmen, fins a les càrregues contra les estudiants que defensen l’educació pública a la Complutense, la repressió es manifesta com una resposta sistemàtica davant de qui s’organitza i plantar cara a l’ordre establert.
Lluny de ser simples excessos individuals, aquestes actuacions ens obliguen a qüestionar quin paper exerceix realment els anomenats Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat i quins interessos protegeix quan la protesta amenaça de convertir-se en una força col·lectiva capaç de transformar les coses.
En este article repassarem alguns exemples per entendre quina funció desenvolupen realment els cossos de seguretat de l’Estat i per què considerem que la participació dels seus membres i simpatitzants és incompatible amb els espais d’organització popular i de classe com el Casal Popular de Vila-real. O dit en altres paraules: per què no són benvinguts el agents de l’Estat i els seus amics en els nostres espais.
EL PAPER DELS COSSOS DE SEGURETAT DE L’ESTAT
La realitat és que en els últims anys s’han fet públics diversos casos que ajuden a entendre el funcionament dels cossos policials més enllà de la idea de “casos aïllats”. Un dels exemples més coneguts és el de les més de 14 infiltracions policials en distints moviments socials documentades per mitjans com La Directa i El Salto, amb agents que van operar durant anys amb identitats falses dins de col·lectius polítics, assemblees i espais de militància. Sense anar més lluny, aquestes investigacions també estan sent reprimides per l’administració.
Un altre cas rellevant és el del ciberespionatge a desenes d’activistes, advocats i càrrecs políticsvinculats a moviments independentistes amb l’ús de Pegasus, un programa d’espionatge desenvolupat per la tecnològica israelí NSO Group, i que va revelar la infecció de dispositius mòbils de forma il·legal, permetent accedir a missatges privats, càmeres i geolocalització atenent a la seua adscripció política.
Fora dels termes més polítics, també es poden observar patrons que apunten a dinàmiques estructurals dins dels mateixos cossos. En els últims dos anys, almenys cinc alts comandaments de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil encarregats de la lluita contra la droga han sigut detinguts per narcotràfic sent exemples en molts casos amb la complicitat de la pròpia institució i on el seu paper “d’autoritat” facilita encara més la reproducció d’aquesta violència o el seu ús per a benefici propi com al “cas Viogen”.
PER PROTEGIR I SERVIR, PERÒ A QUI?
La maquinària propagandística de l’Estat ens ha venut prou bé el paper de les forces de repressió: Segons ells, la seua tasca és garantir l’ordre públic, la seguretat ciutadana i la continuïtat de l’ordre institucional i legal vigent. És a dir, tindre el monopoli de la violència legítima, encarregar-se de la protecció dels drets i les llibertats dels ciutadans, mantindre l’ordre públic i la pau social, perseguir el delicte i defendre la sobirania de l’Estat. Esta idea està prou extesa en la població, a l’Estat Espanyol més d’un 76% diu confiar en la policia, però ací s’amaga clarament un component de classe.
Quan algú viu sense entrar en conflicte amb les institucions, treballant i consumint dins de la normalitat del sistema, és més fàcil percebre aquests cossos com a protectors. En canvi, quan es participa en espais de lluita o organització col·lectiva, o simplement es qüestiona mínimament l’ordre establert (fins i tot una simple assemblea universitària pot ser objecte de vigilància policial, com hem vist), son aquest cossos els encarregats de desenvolupar les pràctiques de vigilància, control o repressió que mostren l’altra cara d’aquestes institucions.
Com hem veient, no és necessari anar contra el sistema per a ser una víctima de la seua repressió, la famosa Llei Mordassa que el govern més progressista de la història prometia enderrocar, va ser concebuda amb aquesta finalitat, on una simple manifestació o frenar desnonament pot comportar multes astronòmiques (d’entre 600 i 30.000 euros) baix el pretext de «resistència o desobediència a l’autoritat».
«Els propis estats necessiten garantir la defensa de l’ordre capitalista»
L’informe Diagnóstico del derecho a la protesta en el Estado español 2025, publicat el març de 2026 per la plataforma Defender a quien Defiende, va documentar 380 casos amb 1.956 vulneracions de drets i 1.771 persones afectades durant 2025. L’informe assenyala especialment les mobilitzacions en solidaritat amb Palestina, les lluites per l’habitatge i el moviment antifeixista, un augment del 66,7 % respecte a l’any anterior.
Al igual que aquesta famosa llei es va gestar com a resposta al cicle de grans mobilitzacions que van començar amb el 15M en un context convuls socialment, l’auge reaccionari i la militarització dels estats, també respon a la necessitat dels propis estats de garantir la defensa de l’ordre capitalista.
La tendència del sistema només va a pitjor per a la classe treballadora, i cada dia la gent s’està radicalitzant més ràpidament davant la situació que veu a diari i els estats se militaritzen cada vegada més per evitar qualsevol tipus de resposta organitzada davant d’aquesta crisi constant, normalitzant un estat de vigilància permanent. Exemples més a mà són l’ICE als EUA (podem ficar alguna noticia), la promoció de policies a les escoles o la proliferació i normalització de discursos reaccionaris i d’organitzacions paramilitars com Desokupa o Nucleo Nacional.
UN PROBLEMA ESTRUCTURAL
Lluny d’anar a millor, l’irreformabilitat del sistema capitalista a l’Estat espanyol es fa cada vegada més present, la crisi és evident: l’augment de preus de vida que pareix que no té final, el desmantellament de l’estat de benestar, un sistema democràtic que és una circ de corrupció i de polítics mediocres, un estat que te clar que ha de defensar els beneficis de les grans empreses per damunt de tot, veiem l’incapacitat dels partits reformistes per superar questa situació, i veiem també com en el moment que el govern “progressista” actual fracasse, totes les reformes que han aconseguit s’eliminaran ben ràpid a mans de PP i Vox. I quin paper jugaran doncs les forces repressives quan la classe treballadora no aguantem més?
A més, el sistema capitalista és global i l’Estat espanyol no és un agent intependent. Els polítics a càrrec de l’Estat apliquen les polítiques neoliberals que dicta Europa. L’exèrcit està sotmés als interessos dels Estats Units d’Amèrica, a través de la nostra participació en la criminal OTAN, les grans empreses com Amazon, Tesla, Microsoft, Bayer, etc. tenen un poder immens per determinar polítiques a nivell estatal. Llevem-nos-ho del cap: No hi ha alternativa dins del sistema capitalista.
Igual que veiem les limitacions que pot tindre qualsevol partit reformista a l’estat capitalista, hem d’entendre aquesta mateixa logica quan algú decidix entrar voluntariament en les Forces i Cosos de seguretat de l’Estat. Moltes pot ser que entren en aquests cossos buscant estabilitat laboral o amb la convicció que estan complint una funció de servei públic, però això no elimina el fet que formen part d’una estructura estatal amb unes funcions concretes: limitar, controlar o reprimir la dissidència social i política, i ells també ho saben.
Això significa que les seues accions no depenen només de la voluntat individual, sinó de les ordres i del paper institucional que ocupen. Per això, quan es donen situacions com desnonaments executats per forces policials, la dispersió de protestes en defensa de l’educació publica o la participació en operacions militars a l’exterior, no es tracta de decisions personals, sinó de funcions assignades dins d’una jerarquia. En aquest sentit, fins i tot si un individu concret no comparteix completament una acció, la seua participació respon al seu paper dins de l’estructura a la que ha decidit obeir per tal de garantir la defensa d’un sistema capitalista que te les seues bases en extraure beneficis a costa de la misèria de la classe treballadora.
DOS FORMES INCOMPATIBLES
Per la mateixa raó que un sindicat no incorpora la patronal als seus òrgans de decisió, nosaltres considerem que els aparells coercitius de l’Estat i aquells que s’hi identifiquen no formen part del subjecte polític que volem construir. En el Casal treballem per la construcció d’un moviment polític capaç de defensar els interessos de la classe treballadora.
Deixant de banda les distintes motivacions individuals de qui decidix ingressar en estos cossos, no reproduirem aquesta imatge de “protectors” que ens venen constantment, perquè la realitat és que en major o menor escala el que rebem és repressió en forma de multes, visites intimidatòries, aplicació de normatives poc transparent i un llarg etc que demostra que a la pràctica no deixen de representar la defensa d’un ordre que cada vegada és més necessari destruir.
No són els nostres aliats i no els obrirem la porta als nostres espais.
